La vinya és una de les plantes cultivades més antigues. Va ser conreada pels egipcis, al 3500 a.C., i pels babilonis i els indis. Moltes varietats de Vitis es van desenvolupar probablement durant el període terciari, però l’única que va sobreviure l’Edat de Gel al sud d’Europa ia les regions d’Àsia Occidental va ser la varietat Vitis vinifera. Els grecs i els romans van conservar les vinyes i posteriorment els van introduir a Alemanya -fins i tot a la Gran Bretanya- amb les legions. A Europa, es van desenvolupar una gran varietat de factors climàtics i topogràfics, donant lloc a l’evolució de diferents varietats. Avui dia, hi ha vinyes arreu del món.

Els raïms s’utilitzen sobretot per a la producció de vi i suc. L’oli de llavor de raïm que s’obté a partir de les llavors (amb un contingut d’oli de 6-20%) té un paper secundari. Les primeres referències històriques de l’oli de raïm van aparèixer en 1569, quan l’emperador Maximiliano va concedir a un músic el privilegi de produir l’oli de llavor de raïm.

L’oli de color groc-verdós, és clar, semi-sec emet una olor característica feble i té un gust agredolç i amarg. És ric en àcids oleic i linoleic i s’esprem a partir de les llavors esmicolades o s’extreu utilitzant un solvent, i posteriorment es refina (oli de llavor de raïm refinat). L’oli de llavor de raïm (també conegut com a ‘oli de llavor de vi de raïm’ o ‘oli Drusen vell’) és un oli de taula bo i va ser utilitzat com a tal durant èpoques de necessitat a Itàlia, França i Wurtemberg. Abans d’això, l’oli de llavor de raïm s’utilitzava per ser barrejat amb oli de llinosa i utilitzat com a producte per a recobriments de superfícies.

Actualment, l’oli de llavor de raïm s’utilitza com a additiu en sabons i en preparacions cosmètiques (cura del cos). En el sector alimentari, l’oli de llavor de raïm ha tornat a estar de moda per fregir, cuinar i amanir amanides. L’oli de llavor de raïm també s’utilitza encara, a petita escala, com a component en la producció del linòleum.